divendres, 14 de desembre del 2007

Don Bartomeu

Na Tonina corria com una esperitada, travelava i s’aixecava en un sospir, un cop i un altre, un carrer més i ja hi seria, començava a faltar-li l’alè, quan va fitar el portal redó de ca don Bartomeu, i pogué veure que una de les fulles d’aquelles portes feixugues –de nord vell- estava oberta, com sempre.
Sense tocar, s’endinsà cap a dins de la casa, d’on sortia un renou eixordador.
- don Bartomeu! don Bartomeu!
- Qui hi ha? –demanà, cridant, el metge-.
- Vengui amb mi, ràpid, que na Llúcia s’ha fet un trenc al cap! –na Tonina ja havia arribat a la saleta del segon aiguavés-.
- Tonina, a poc a poc! ... que trencs se’n fan cada dia, però partits com aquest només n’hi ha un cada quatre anys!.
Don Bartomeu estava mirant la final del Mundial de futbol, mentre escoltava el mateix partit per la ràdio, amb el volum a rebentar, degut a la seva sordesa.
Na Tonina, en sentir aquella resposta, tornà de tots els colors. I no es pot dir que li vengués de nou, ja que don Bartomeu, el metge titular del poble, tenia la gent acostumada a aquestes sortides de to. Però la urgència del moment deixà na Tonina sense poder articular paraula i girà cua, cap a ca la seva germana Llúcia.
Quan hi arribà, don Bartomeu ja hi era. Havia mal aparcat el cotxe just davant del portal i s’havia precipitat a assistir l’accidentada.
- Res. No ha estat res –va dir don Bartomeu, en veure entrar na Tonina-. Amb un parell de punts en tindrà prou.
- No sap quin ensurt, quan he sentit el renou dins la cuina i l’he trobada estesa a terra.
Na Llúcia s’havia enfilat en una cadira per arribar a la xocolata, que la seva germana amagava damunt un escudeller, tapada amb una olla, perquè el metge li havia aconsellat que no en prengués.
Després de cosir la ferida i assegurar-se que l’hemorràgia s’havia aturat, don Bartomeu agafà el maletí disposat a tornar-se’n aviat per veure acabar el partit.
- Que prengui aquest analgèsic cada vuit hores, si té mal de cap. Si no, que vengui a la consulta d’aquí a un parell de dies.
- Gràcies don Bartomeu ¿què li devem? –demanà na Tonina-.
- Res. Me’n torn a veure si encara arrib a temps de veure acabar el partit.
Just quan arribava a ca seva, caixes destrempades, l’àrbitre assenyalava el final del partit: Brasil 2 – Itàlia 0.
- És molt gros, l’assumpte! Ni mirar el futbol a ple, me deixen. Al menys, ha guanyat Brasil.

El que ningú no esperava

Del mur desaparegut fa ja un bon grapat d’anys a la vora de l’antiga carretera nacional i que pertanyia a l’antic palau comtal, només hi roman un còdol de la grandària justa perquè el Josep Maria puga encabir el seu cos i recolzar-se una estona, prendre el sol, si el dia fa bo, i recuperar l’alè després de l’esforç que li suposa pujar el camí que va del poble fins a aquest indret aparentment oblidat i abandonat des que el trànsit fou desviat pel nou traçat de l’autovia.
Seu amb el bastó descansant, com un pont, entre les cames, i les mans creuades a sobre. De fet, pel seu posat passiu i arreplegat, sembla com si pregués a Déu nostresenyor. Però ell, descregut des que va tindre llibertat per manifestar-ho sense que la guàrdia civil li redrecés la pietat a base de garrotades, només mira la inactivitat de la gasolinera, a l’altra banda de la carretera deserta.
Pasqual, el treballador encarregat, escombra els racons. Però només fa veure que feineja perquè intueix la vigilància del Josep Maria, encara que sap que la tafaneria del vell és proporcional a la seua impaciència, i prompte podrà deixar anar el pal i tornar a dintre de la garita, a gaudir de l’escalfor de l’espigó elèctric, escoltar la ràdio i fer-se uns glops d’aiguardent. Un vici, aquest darrer, que la dona ja li tolera malament.
Tots dos es fiten amb tanta atenció que quasi ni se n’adonen de l’arribada del vehicle, si no és perquè el conductor i únic ocupant surt del cotxe per demanar servei. El nouvingut, amb certa parsimònia, mira de cridar l’atenció de l’encarregat. El Josep Maria des d’on s’hi troba no pot escoltar el que ha dit però si pot observar que el Pasqual sembla, de sobte, desconcertat. El veu mirar a un costat i a l’altre, com si no sapigués ben bé on deixar l’escombra i després avançar dues passes dubitatives cap al foraster que, instintivament, recula i es fica les mans a les butxaques de la gavardina que porta, fosca com una nit d’hivern. Intercanvien unes paraules, breus, i acte seguit, aquell home estrany, sense posar-hi benzina ni esperar cap altra cosa més, puja al cotxe, el posa en marxa i enfila cap al poble, passant a la vora del Josep Maria que el veu allunyar-se decidit, camí avall, rere un núvol de pols.
Quan el vell reprén la seua vigilància descobreix que el Pasqual té el pal de l’escombra als peus, el rostre desencaixat i les mans al cap. Amb una agilitat insòlita, el vell Josep Maria es posa dret sense tenir temps d’agafar el bastó que rodola per terra i, sense mirar, creua la carretera.

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons