dimecres, 13 d’octubre del 2010

Premi c@ts al blog comunitari!

Amics  i amigues  col·laboradors i  participants  de les  Itineràncies  Poètiques,  hem guanyat  el premi  c@ts !

Enhorabona   a tothom!  

Em sento  molt  contenta  d'aquest  premi.  Crec aquest  blog  té  dues  virtuts  molt grans  que  per  ordre  d'aparició  són:  que  l'experiència acostuma  a  ser  emocionant  i que  els  resultats són bons,  amb  poemes  bonics.

diumenge, 1 d’agost del 2010

RODA POÈTICA 2010


UNA RODA  PLENA DE COLORS
IL·LUSIÓ  COMPARTIDA
DESIG DE  RETROBADA
MOLTES  GRÀCIES  A TOTS!!!

Sortir al camí

Camí de Cala Monsul - Cabo de Gata -

Sortir al camí, de bell nou,
amb el farcell ple de nosaltres.

Tal vegada ens retrobem
a qualsevol punt de l’horitzó.
O, qui sap,
si a la cantonada d’un record.

Sentiments als plecs del cor.
Utopies dibuixades als dins
amb les ombres
de les puntes dels dits.

dissabte, 31 de juliol del 2010

DELICATESSEN

Aquest Juliol hem gaudit
dia rere dia d'aquest tast
d'itineràncies poètiques,
tot un assortit de delicatessen,
fetes a casa amb amor i art,
d'una delícia exquisida,
tot un plaer pels sentits.
Gràcies, Carme
per deixar-nos les claus de casa teva.
Tots hi hem entrat,
han sortit peces
d'una gran finesa d'execució,
com si fóssim uns Grans Chefs.

el darrer joc


pica paret,
et regalo un verset!
roda que roda un mot
gira, gira molinet!
.
agafa el meu mocador
darrera de tu vinc jo!
escrivint sense parar
juguem a cuit i amagar?
.
si el mot s’entrebanca,
busca bé dins el magí,
salta una casa de guix
com qui juga a la xarranca!
.
...........................................
.
no hi ha cap final,
implícitament, l’acabar
suposa començar de nou...
guanyem en el camí
un seguici d’afectes compartits
de paraules abraçades
i més tard, ens en nodrim
com golafres menjadors de versos

.
(tampoc no segueixo ningú, o més ben dit, a tots,
acabant, un comiat tot jugant,
fins sempre, una alegria més compartida)

Última itinerància

[sense seguir explícitament ningú, però fent-ho amb tots/es els/les que s'han acomiadat, dic adéu perquè el meu temps s'acaba. Amb un haikú poc reeixit]

L'adéu arriba.
I les sendes segueixen
Encara obertes.



d.

Pàgines magnífiques

[seguint els comiats i gairebé acomiadant-me d'aquesta magnífica Roda]

Hi ha cap manera de desfer el camí,
D'esborrar cada paraula sentida
I dissimular entre les pàgines com si
Res no hagués succeït a la vida?

El temps s'acaba, però ha omplert
Un període bell, clar, de cadenes
Que lligaven el goig de somniar despert
Amb poemes d'alegries o de penes.

Avui, la senda arriba a la seva fi,
Però queda obert el trau d'una ferida
Que no dol, només marca la fita d'allò

Que ha esdevingut: el plaer més cert,
La immediatesa sense pensar a penes,
I en cada poema la petja d'un nou ressò.



d.

Gosada Pandora...


Has obert la caixa dels mals
sense conservar dins l’únic bé.
Ah, gosada Pandora!
Què vols trobar
en un grapat de fotografies velles
i un feix de lletres oblidades?
Dels dits et llenega
la vida a bocinets.
Olor de pàgines gastades
i sabor amarg de fel.
Sents el blanc i negre dels records,
però sobretot el negre.
Ho mires aterrida:
no sols els peixos de plata
han devorat la teva vida!

la senda infinita

Ara ens dispersem estiu endins,
hem fecundat la intel·ligència
del planeta. Ens toca el repòs
dels llibres, dels camins...
ens toca ser partícips de la vida
per retornar fèrtils a donar fruit.
Ara ens dispersem en la calitja.
Demà tornarem a llaurar,
tornarem a sembrar,
tornarem a fecundar l'univers
de l'ànima, de l'ànsia d'existir.
Ens anirem retrobant
en la infinita senda.

a re-veu-re!


baden mots muts
en un mar de silenci
canta que canta
un ocell canta

Arreveure

Itinerants dibuixant el camí
dels versos que hem deixat
amb el gust melangiós d'un adéu...


Arreveure doncs, companyes, companys,
  la paraula vola
i allò escrit roman ....
in itinere, en el camí seguirem
escrivint, llegint, caminant...
Una abraçada molt gran!

GRÀCIES, CARME ....

Gràcies, Carme.
Petonas i abraçades...!!!
Conlloga amiga.
................Anton.

DONACIÓ

A les butjaques,
entre forats i penes,
encara un mot.

Persistència

[seguint la Carme]

El vol fràgil dels estornells busca
La calidesa del sud, la màgia del món
Creat al voltant d'una paraula flèbil
Però resistent com la mar que ens amara.

Hi haurà noves sendes cap a l'horitzó,
Vells camins que duguin a les particulars
Romes de l'ànima, mentre els llavis parlen
De paradisos infinits, de metàfores palpables.

Avui som persistència en l'herència fèrtil
De la terra que ha estat bressol i serà tomba,
De la platja deserta que ens embolcalla la nuesa.

I no aturem les passes davant de les adversitats,
Malgrat que els viaranys semblin costeruts, polsosos.
Arribarà el temps de les prunes, la dolçor anhelada.



d.


Com estornells
volem conjuntament
itinerants.

Itinerants

Itinerants
en el mots i les llambordes.
Rodolar poètic.

divendres, 30 de juliol del 2010

HAIKU DE LA RODA POÈTICA

Comiat d'estiu
plens de paraules i idees.
Roda poètica!

ÚLTIM DE JULIOL


A poc a poc les paraules reposen
 per deixar pas als records...
Els colors t’omplen l’espai
cada racó... mes enllà d’aquell revolt .

I si per cas vols fer dreceres,
no triguis en arribar,
aquí plens de paraules t’esperen
amics teus i companys.

Un per cada lletra,
tres o mes per cada mot
 mes de cinc fan una festa
pssss, que la distancia es fa curta
quan es gran el desig i la sort.

Endreça


















Reposa,  esperit  trasbalsat
en cada  lletra
dibuixada  damunt  la sorra.
Mira  horitzons  de lluny
i fes-los eterns
dins d'uns versos que puguin  abastar-los.

Els  mots  van i venen
i fan dreceres  de  mi cap  al món
i  lligams de  tu cap al món
i descobriments de  tots  cap a tots.

No estalviaré  cap mot.
Ells  endrecen sols
tot  allò  que jo no sabria  mai
posar en ordre.

Resistència de la Poètica

[seguint i enllaçant en Rafel i l'Anton]


Hi ha platges plàcides
On l'esperit reposa.
Jaç de paraules
Que en la sorra dibuixa
Els traços de la vida.

Sense que el coure
D'unes monedes trenqui
Un equilibri
Perfecte entre el dia
I els més resistents versos.



d.

ELS MEUS TRENETS... finalitzant la roda poètica juliol 2010

Sense anims de cansar-vos però recordar a la meva manera EL DINER. 
Que tingueu un bon profit i no us empatxeu.
un escrit del maig del 2004.

7.- El respir com el diner,
si el gastes comprar-ne més.
Si dejunes de pistrincs
pots viure com fan els grills.
Calderilla aboca al mar,
mai en té prou, no en torna cap.
Muntanya vols de diner...?
et colgarà el seu interès.
En el riu del gasto estàs?
Ni en la boia aguantaràs.
Carretera et condueix
als bancs... Treballes per ells !!
Si et remenes per bancs i caixes
et pelaran com als pins les aixes.
Guarda’l sempre al butxacó
per omplir-te bé el porró.
Si es foraden les butxaques,
compte que caguen com vaques.
Si et convida el potentat,
segur, pagaràs son plat.
Dóna a la dona el diner
ella sempre sap que fer.
Si malgastes tot quan guanyes,
de vellet tot seran ganyes.
Diner i amic cuida’ls força
no els fallis com  pi l’escorça.
No proclamis a tot vent
el que al teu bossot hi tens.
Escolta el piule del duret
i segueix per eix indret.
Tot quan et deguin apunta.
Llapis i paper, bossa unta.
Si t’adorms en la victòria,
el diner se’n va a la glòria.
Per això, que del caler,
guardat com de gos llebrer.
El diner no té color?
Vermell, groc: si en tens o no.
Si te’n burles pagaràs
el gatge (prenda) en ton fracàs.
Si el llueixes quan el tens
t’esquilaran tots els bens.
El caler com la salut,
guarda i cuida son engrut.
Si esternuda o es constipa
clarinet i pam i pipa.
Si perds en el teu negoci.
Nit, dia: treball sense oci.
Si es mou, belluga i s’apresta
no li concedeixis festa.
Si et volen prestar diner,
fes l’orni, sord, mut i cec.
No vols tenir a prop l’infern?
no avalis pas ni al govern.
Remenen l’olla els polítics?
Brou que donen ens fan tísics.
Si s’escapa de la ma,
ai! quan costa d’agafar.
- No en vull més, ja no en vull més... -.
- No empatxa, carallet -.
I deixem-nos de lliçons.
Plens o buits els butxacons,
tristes  o alegres cançons
cantem. Diner no ho és tot.
Es millor tenir salut...!!
El de més, entra o bé surt.

El cercle es va tancant

( Seguint Carme, Joan, Isabel, Elvira i Deomises)













 
No és efímera la paraula escrita
el cercle és a punt de tancar-se.
Onades d'itineràncies poètiques
ens han menat per camins insospitats.

Poc imaginava la Carme
quan llençà pedra i repte
que seguirien per un fil
de la mà d'un juliol tranquil.

Ens han bressat imatges
d'un mes remogut per l'Estatut,
hem resistit el naufragi
d'una mar boja per la roja,
hem arribat a platges
de daurades arenes
empaitats per la fúria dels braus.

Res ha estat debades,
quan teníem badades
lliscàvem en accelerades
per enfollides versades.

No s'atura la roda poètica,
malgrat el sol abrusador,
llegint pessigades de gust
... tot segueix.



PD. Carme gràcies, segur que trobaràs el dibuix adequat.





Matèria perpètua

[seguint la Isabel]

I no és efímera la paraula escrita,
Perquè no hi ha vent que se l'emporti
Nord enllà i deixi al seu lloc desconhort i
Penúries, o llàgrimes. Tot això no es necessita.

I no és diàfana la poesia que es pressent,
Perquè la petja que resta al cor reneix
Dia rere dia, i s'eixampla amb l'escreix
De la feina ben feta, entusiasta i adient.

Parlem amb tinta, escrivim amb sentits batecs,
Amb la paraula exacta que converteix el reflex
D'un sentiment en imatge pura i ànima bessona

D'una sístole constant, d'una diàstole de resposta.
I aquest sol que encara brilla no coneixerà posta
Que l'apagui per sempre i estengui la nit més pregona.



d.

Tanta i tanta matèria...

(seguint l'Elvira)
No tenim més frontera
que el full mensual del calendari
ni més passaport
que cada vers i cada poema.

Ha passat un mes sense volta enrere,
ens l'ha ruixat un desfici desfermat
entre la pantalla i el teclat,
torxa encesa amb rapidesa de poeta a poeta...

Les il·lustracions, els comentaris i les dèries,
tanta i tanta matèria
amb escassa reflexió prèvia
i pessigades de gust derivades de la immediatesa.
*
***
*****
(Gràcies a l'amfitriona i als convidats,
i als manobres de les mateixes obres).
*

Penúltim poema de juliol

















Em bressen imatges , m'agomboien metàfores
presonera dels mots, dolça condemna itinerant
en el passar dels dies...Tot segueix girant i tot roda
immensa allau de paraules i versos....

Darrer poema de juliol que s'acomiada desfet
anegat en el mar de la pena....sentiment d'enyor
contradictori barrejat amb vers d'alegria.....

Quanta poesia! quants poetes !quants versos!
i manta vegades hem fet sincronia , ritmes i mots
encadenats tendrament en tirallongues i trenes
de passió, tendresa i follia....

Us agraeixo haver compartit la poesia.

Tot segueix

(seguint Joan)
















Tot segueix.
Anem errant direccions pels mapes del temps,
anem a voltes a viure sublims moments,
sovint se'ns crema la pell o el desig que ens regeix,
se'ns cremen les herbes del camí i els rètols de les cruïlles...

Tot segueix.
Cauen els ruixats decorats per les tempestes
i els llamps fan màgia entre les boires.
Omplim l'estiu de paraules generant poemes
i ens agrada viatjar a cavall de les escombres.

Tot segueix.
Els dies, les nits, els sostres,
el glaç, els anys, els segles, els vents.

el vertígen del camí













Se'm fa difícil a qui seguir
perquè tot són paraules ajaçades
carregades d'energia, d'amor i de color.
Llegeixo i rellegeixo versos perfumats,
versos energètics, versos que penetren
que travessen la calor i allunyen la foscor
com sagetes lluminoses
que ens atancen, que ens abracen,
que ens esguarden i somriuen.
Sé que ara poetes íntims
dins del bellut d'algunes cases
amb l'aixopluc de la penombra
dibuixen lletres en un paper
seguint amb zel un fanal blau
o potser algú altre que camina,
algú que corre, algú que vola,
algú que cerca el vers perfecte,
resum exacte de la idea.
Som tants i tan escàs el temps!
Així, doncs, no trio: segueixo a tots
per l'estora de paraules
triades i trenades.
Ja no compto ni medito:
pinto lletres tal com ragen
cofoi de compartir.
Miro enrere i tinc vertígen:
tot són mons arrecerats,
arrauxats i compartits.
Ara plou. Quatre gotes.
El cel també hi participa.
Quatre versos, aire fresc.
Tot segueix.

Em plau el jaç

Em plau  el jaç
de verd  i fulles
que bressola  els  mots 
no redreçats  encara.

Costarà  callar-los
no sabrem com recordar-los,
però,  ells,  els mots
han fet camins insospitats
i diàlegs  impossibles.

Quedarà  una estela,
per cadascú  a la seva  mida.

dijous, 29 de juliol del 2010

Damunt l'estora

Damunt l'estora dels verds
i abans no torni a ploure,
reemprenc els mots
reendreçant-los.
Recullo fulls
i rascleto fulles  en terra humida.
Hi ha un suau grinyol de paraules
que m'acompanyen.

Em plau el jaç.

(seguint  la zel i agraïnt-vos a tots i totes el compartir d'aquest juliol)

sota l'estora


em pesa el son a les parpelles,
cau el coixí, i en ajupir-me
sota l’estora, a més de pols
he trobat moltes paraules
un borrissol de mots desordenats
bellugadissos i perduts
fan cantarelles embogides
sense rumb ni nord, ni capità
ni timoner que les capgiri
i resten mig morts, desballestats
.
caldrà fer endreça al desgabell
hi ha grinyols sense sentit
que ben posats podrien, si en sabia,
forjar un bon poemet, no massa cosa
que l’aprenent esguerra odes i cants,
que un bon poeta
trauria or de les engrunes
i n’escriuria, ell sí, versos amb vida
amb so punyent, amb melodia
tristesa o alegria, udol o clam,
de por o d'amor
senzillament, un sentiment.
:
(seguint deo, Pere)
imatge de Google

Epístola (o Períodes de teràpia)

[segueixo i responc en Pere, una mica fora de lloc, segurament...]

Epístola


Benvolgut Pere,

Perquè sempre és millor un a reveure
En lloc d'un adéu que sembla definitiu,
T'ofereixo una mà per encaixar-la, amic Pere,
Malgrat ser la mostra d'una amistat virtual
I responc -avui sí- els teus versos deixats,
Que tenen una fal·làcia com una catedral.

No he llegit versos dolents encara, ni en el deliri
Ni en la calma de cada moment, ni en les respostes
O en els seguiments fets a raig. Opinions? Moltes
I diverses, i això és el que ha de ser, un espai
Per deixar les nostres preocupacions, per desconnectar
D'allò que ens capfica i, sobretot, gaudir sense
Angoixar-se. Almenys a mi m'ha servit, amic Pere.

Ja veus, també hauré de dir que tinc poemes
Dolents, patètics, melangiosos, reiteratius,
Tristos i foscos, d'imatges recargolades i també
Seguint lleument el poema anterior. Però només
Aprofito l'ocasió en què puc plasmar en uns versos
Les meves pors i les meves idees; durant un mes
M'ha llegit més gent -aquí i al meu blog- i agraeixo
L'oportunitat que se'ns ha lliurat en aquest període.

No m'allargo més, benvolgut Pere, només volia escriure't
Perquè vegis que no tinc el mateix parer que tu en això
Dels poemes dolents, que has dit. Rep una abraçada,
Si l'acceptes des de la llunyania, i seguim aquí dos dies més.



d.

Adeu


(Seguint, seguint com sempre)

Dins d'aquesta roda
borratxo de versos
el cap donant voltes
m'ofeguen les lletres.

He escrit set poemes
un d'ells és preciós
sis són molt dolents
però ha valgut la pena.

Colla de lletraferits
atletes del vers
manobres del sentiment
adeu ...ens veurem.

I llegia
llegia
reia
reia
i fins i tot va plorar
d'emoció ...

EM PERDO EN LES LLIÇONS

28 -7 -10

Em perdo en les lliçons
de les paraules,
dels seus PER QUÈ,
i COM i QUAN,

Sempre em resulten
entremaliades
i em confonc en son abisme
de entremaliades sorpreses.

Lletrejo a cullerades,
paladejant les lletres verges
que al unir-les em fracasen
i em diuen el que no dic
i em volen conquerir
amb pressa extrema
i que entri en son laberint
del que trobaré sortida ?

Dislèxia

[seguint la Isabel, de nou]

Les paraules s'abraonen i es barregen
I obren portes i tanquen finestres
I creixen i rodolen i esberlen panys.

Les llegeixo i no les comprenc i les miro
I les regiro i les separo i les analitzo
I les reposo durant hores i hi torno de nou.

Amunt i avall, del dret i del revés, d'esquerra
A dreta, i viceversa. Per si les lletres tenen
Un altre significat que se m'amaga ara mateix.

Les col·lecciono i les il·lumino amb el pleniluni
I teixeixo al seu voltant una aurèola de misteri.
Potser així sabré les imatges que s'hi han amagat.

Les paraules, aquests bocins de mi que t'oferia,
S'han rebel·lat i m'han sotmès al caos i al desordre.
I només trobo que no en discerneixo el teu comiat.



d.

Trajectes

(seguint deomises)


Cada grisor de tempesta
empeny al nostre cel la calma,
mestral, gregal i tramuntana
donaran pas a dies serens i clars.

I és què orbitem
a un entorn pendular.
Ens agrada viatjar a l'interior
catapultats per les paraules,
ens agrada mirar-nos al mirall
pentinats pels raigs d'estels
sabent que ens empara la lluna.
Ens agrada viure entre poemes
que ens esberlen la pell del cor.
Ens agrada passejar pels racons
ignorats per la xerrameca de cacatues
i obrir al matí finestres, ulls, orelles i balcons.

Ens agrada ensumar els estius,
tastar les fruites verdes
i esperar que el raïm maduri al sol.

Fer trajectes pels poemes
i aterrar discretament al món.


*

Hàbitat

[seguint la Isabel]

He trobat, a recer de la llar, una nova llar
Que, encara que efímera, m'ofereix paraules
I sostre, mirades i calidesa i noves baules
En la cadena del viure, en presència de la mar.

L'esguardo, i sento el pas dels núvols lent
Dins de l'ànima i m'anima a respirar amb força
Per eixamplar l'entusiasme, per existir i tòrcer
Cada grisor de tempesta que porti el sofriment.

He trobat mans expertes i clares pupil·les pregones,
Arrugues belles i saviesa en versos escrits a raig.
I, gràcies a aquesta descoberta, he empès la tristesa.

Recapitulo, i voldria que el temps deixés l'empresa
De transcórrer i reculés dia rere dia, mentre desfaig
El fracàs per millorar l'hàbitat de les futures estones.



d.

Motius per tirar coets


(Seguint Zel, Carme i tothom...)



Sempre trobarem un racó arrecerat,
un raig que ens acaroni el pas,
un blau amb tots els matisos per envernissar l'esguard,
aromes dolços rescatats del rebost de la infantesa,
un convit a taula amiga parada amb flors del camp
i paraules sàvies per guiar-nos el desig per camins llunyans...

Sempre trobarem ganes col·lectives d'esquinçar ja els atavismes.
Sempre trobarem motius per tirar coets
i treure'ns amb reverencial satisfacció el barret
davant les genialitats serenes amb habilitat al traç,
a les rimes, a les veritats de les paraules i al ball sobre el teclat.
*

convit

Avui segueixo el convit del cel
-segur que en somins-
però el cel em convida
a tombar els ulls avall
.
-Allà hi ha el teu destí!
mormola, vestit de brisa suau
encara no és l’hora dels adéus
cal viure molts desficis,
plorar en moltes bodes,
collir confits en molts bateigs,
veure acomplir-se molts desigs
obrir braços amorosos,
acomiadar els amics,
per dies o per sempre.
.
-Em sents? Tomba els ulls avall,
i fes dels somnis vida,
que quan arribi l’hora
seré jo qui vindré a buscar-te
i farem de l’horitzó destí final
i nou principi
.
(seguint la Carme, eterna creadora)

dimecres, 28 de juliol del 2010

Pensant en blau


Sempre  trobarem  un blau
on emparar-nos.
Un blau  als  ulls
o al bell  mig  de la ment.

Que ens  tenyeixi el gest
i  el món sencer
que es  desballesta.
Damunt  de les  batalles  de cada  dia.
El cel segueix convidant-nos 
a un  blau  pel pensament.

Em plau el blau

Em plau el blau.
Del cel, del mar i les paraules.
Agafo mots i tons
i m'arriben onades.

Blavencamenc cansada com arribo
m'atrapen deixos de pausa
que el desfici de les lletres no em permet.

Deixo el barret que no duc
al pas de la porta
i em ve a buscar entre les lletres.

Hauré de descansar.

Em queden els blaus, però.
Cel-mar-paraules. Cercar-paraules.

(seguint l'Elvira i la Carme (que és una bala creativa!)

Silueta

Em plau
la silueta d'una formiga 
a contrallum.

Mirada  innocent
sense  prejudicis.
La  formiga puja
el cim de la falguera.

Bellesa  compartida.

Si us plau deixem el brau en breu

seguint fanal blau....

A mi em plau el blau, i el roig del foc
no de la sang....no em plau el brau que bufa
i entre les banyes porta càrregues de significats...
Deixem estar el brau en breu estada itinerant
que torni al camp, al seu corral o a la tanca
Tan poderosa és una imatge? tant desfici comunica?
Doncs deixem ja l'udol que ens mortifica
clavem el clau al mur per a sostenir un quadre
no usem l'estoc ni el capot per fer un passi de pit
que la banya es clava on no pensem...
el passat llastra amb carregues de símbols
que no paga la pena perdre bous i esquelles
per un breu brau que fa brou diguem PROU

No em plau l'udol del brau

No em plau l'udol del brau
i l'absurda fal·lera de la plaça.
La formiga a la falguera
pateix pel seu company de drecera
i l'estúpid desig de prepotència,
ignonímia i vilipèndia
dels "homes bípeds"
sense essència.

(seguint d. )


Tauromàquia

(Seguint el dia a dia i a en Pere)

La lluita injusta
(L'animal contra el sabre,
Contra l'escarni)
I desequilibrada.
És això la bellesa?



d.

Toro


(Seguint el dia a dia i versos que encara s'han de fer)

Hi ha imatges, símbols
que alguns volen fer seus.
Però la bellesa és de tots
i no pertany a ningú ...

Acadèmia d'abundància

[maldestrament, agafo el darrer vagó del trenet de l'Anton]

Per sobreviure al precipici
Cal anul·lar el vertigen
I saber on rau l'origen
De cada inclemència que desequilibra,

Cal cercar respostes en el llibre
De la vida, àgraf i mut,
Que ha d'escriure, sense ajut,
Un mateix i contra el desfici

De no caure en l'apatia de la timba,
Aquest ròssec que no minva
Fins que es pon l'escalf del sol.

I escolto i callo i vull l'estol
De fragàncies del teu cos, el reclam
Abundant que multiplica la fam

Per tastar-te i fa oblidar els címbals
Del cor amb una sola ordre: Estimba'ls.



d.

TEVA MIRADA EM DIU QUE CALLI............ foto google imatges


28 – 7 – 10
Teva mirada em diu que calli.
Ara, els teus ulls m’anuncien que parli.
Ells,bestrets, es tanquen per dormir
i quan desperten de la vagància
son presidents abanderats que dirigeixen,
son cardenals a meva taula senzilla ,
son mestres per esperonar i alliçonar,
son destres advocats de ploma i llibre,
son inquisidors per anorrear-me,
son impertinents fins cançament,
son preguntons i ells ja ho saben...,
son incontinents de parla i soroll,
son barrera de pestanya fil reixada,
son abella o vespa per xuclar o picar,
son impertinents, volen esclavitzar-me,
son .....
son....

Però quan el mar blau els inunda,
quan treuen bromall i besen el cel,
quan a terra miren  i s’hi aturen.
Quan dolçor amorosa respiren
Melodia i fantasia dispensen arreu
i amorosos encanten els seus vicis
i a mi em tenen en son precipici
com en vergella de vesc.
Allí, eternament collit i enganxat.
mes ales no es mouen, no belluguen
i en l’aigua verda cauen  esmerçats
la placidesa engoleix meu cos i ànima
i en teus ulls resto hipnotitzat  

incís per riure

no compta de poema,
no us escarrasseu a buscar
cap altra mirada
-és un moment de bajanada-
personeu-me la disbauxa
demà serà festa major
quatre nits de ball i insomni
de cuinar rostits i sarsueles
i tallar embotit pels convidats...
així que avui, us trec dels somnis
per dir-vos, amics estimats
-amigues estimades-
que vaig a mar a somiar
a parar el sol endormiscada...
-millor dit, a suar la cansalada-
que demà m'hauré de mudar
(això diu la meva mare...)

Cromàtica paciència

[intentant seguir Elvira FR, i en honor d'Azul, mirada i nom blaus com la Mediterrània]

Photobucket
[diàfana mirada d'Azul Marchig]
*

He sabut que els teus ulls em desitgen,
Que en silenci has estat sembrant un camp
En guaret indefinit, impregnat de sal,
I avui veus com floreix el resultat
De tant d'esforç contra les inclemències
I l'aïllament.

He escoltat cada lletra
Del teu nom, cromàtica paciència, i deixo
Les banderes de l'esperança hissades
En l'esquàlid puig del meu viure; vents
De Fortuna favorable o de malastrugança
Decidiran cap a quina direcció han d'onejar...



d.

Almenys quinze mirades de poeta

segueixo totes les mirades i els esguards anteriors (imatge obtinguda google imatges Le faux miroir 1935 Magritte)

Us veig els ulls i traspasso mirades
a l'altra banda del mirall , travesso
les ninetes, l'humor vitri, els globus oculars
fins la retina i les imatges segueixo pel nervi
viatjant pels viaranys perfectes del cos fins el cap
us veig els ulls, us veig la vida, imagino colors, mirades
mirades que heu mirat, esguards que us esguardaven....
Veig el que heu vist, sento el que heu sentit, m'adormo
amb el suau bressolar de les pestanyes i les parpelles....
toco amb la imaginació els cons i els bastons de coloraines
el quiasma, els lòbuls , el còrtex, radiografio telegrames
teletips invisibles a través de les vostres mirades de poeta....
Jo no tinc mirada visible, agafo de préstec el fals mirall del pintor
mancada de càmera digital el cercador cerca pintures...
I aquest cel blau, aquest fals mirall surrealista de l'ull  em representa.
I deixo de matinada uns versos que no sé si ho són
testimoni tàcit , tirallonga de corrua seguint almenys quinze mirades...


MIRADA AMB ULLS CLOSOS


I si tanco els ulls començo el somni
Amagat, clandestí, prohibit
Qui gosarà a dir-me un no dins el meu somni?
Desitjat, lliure, feliç

Tanqueu els ulls, i ara...
Que la vostra fixa mirada
 retrobi la pau
en el  mes profund interior.

Us ho diré amb la mirada...



No trobo paraules
que m’ajudin a seguir els poemes.
No sé submergir-me
en aquest món tan bell
admirat, desconegut, que se m’escapa...
Però he trobat una altre forma,
mirada fixa,
i parla una imatge...

dimarts, 27 de juliol del 2010

Miralls de vida

(seguint les vostres mirades)



Ulls inquiets,

mirada fixa.

Brillants us veig

miralls de vida.

Mir(í)ades

[m'atreveixo a deixar els meus ulls miops i amb ulleres tortes; i segueixo la Cèlia, i la resta de mirades]

Photobucket

Cal demanar permís per les abraçades?
Mil vegades mil fins que siguin miríades
De desigs que embolcallin l'altre cos.
I, si se'n necessiten més, començar de nou.

Sento el glapir maternal, el neguit encès
D'algú que espera amb els ulls clavats
A la llinda de la porta, mentre no s'obri.

I no són només dos, els ulls que esguarden.
Sinó que es multipliquen i creixen i s'escampen
Pel perímetre que coneixen, que han explorat

Amb avidesa. Cal demanar permís per abraçar
Quan l'enyorança ha tornat negra la sang
I ha fet conviure l'angoixa amb l'amor? Explica-ho
Al teu ventre i en sabràs la resposta, mare.



d.

Les Yeux


Un, deux
il n'y a plus;
encore...
vagarejo pels núvols
amb la certesa
que avui retornes
de la ciutat reconstruita,
de la domus aurea,
de l'antica Roma.
Els meus ulls  cercaran
la teva alegria
fins envoltar-te
d'una gran calidesa.

Et retornaré a la llar d'origen
on puguis endreçar les ales
per continuar el teu vol fins les estrelles.

Aquest és el meu do.
Aquest és el teu do.

(seguint els ulls i les mirades!)

Inexperiència

[seguint lleument l'Anton]

Perquè la sensació de pèrdua
No només és momentània,
Percebo el llast de l'edat
Als membres, avui cansats.

Més lassos que mai, amb el pes
D'un milió d'anys, amb la mateixa
Inexperiència que té un nounat,
Que encara no ha vist res del món.

He sentit la nostàlgia dels besos
Mentre tenia l'esperit masoquista
Perdut al fons de les teves pupil·les.

I no volia deixar aquest plom de dolçor,
I, a glops abundants, el bevia de l'enorme
Xicra de la xacra d'estimar-te encara.



d.

NO TINC EL MIRAR TRANQUIL...seguint


foto google imatges
27 -7 - 10
No tinc el mirar tranquil
de la vellesa,
no tinc el rosec intranquil
de l’adolescència.

Resta el meu esguard
en una xicra petita
on l’herbori aromàtic
hi té vida.

Allí visc
cada dia.
sense trasbals,
sense neguit
amb la mirada fixa
en la meva diària dèria
que em ressuscita.

Centenària carícia

[segueixo en Joan Guasch]

Per esguardar la llum -màgia còsmica,
Ànsia de la pell per tastar la vida-,
Xiuxiuejo paraules de silenci en la vetlla

I sabré que la proximitat d'uns llavis
Serà mínima, centenària carícia, còmplice
De tot allò que callo, que amago, que dic.

Per mossegar amb delicadesa la polpa sucosa
D'un cos ple de deler per ser desitjat, sóc,
Més que mai, la guspira que ha d'encendre
La pira dels instants eterns, la foguera

Del pleniluni que brilla damunt dels nostres
Caps, que il·lumina cada racó ocult de l'ànima.
I l'esguardaré, com si fos la primera vegada
Que apareix la bòveda cèlica al meu davant.



d.

dels esguards

 Segueixo el plugim incessant
dels penetrants finestrals
dels vostres ulls.
Més enllà de la imatge
veig construïnt-se universos,
veig explosions de supernoves
creadores de colors
i paratges despentinats pel mestral
i platges serenes, sota la lluna,
sota la carícia suau
de la llum infinita i nua.
Segueixo les mirades còmplices
unides més enllà de la forma,
compartint l'ànsia de sentir,
de fruïr de l'energia còsmica
i que en el silenci de la foto
diuen tant, mostren tant,
...amaguen tant!

Només ulls seguint el joc




No em queden paraules.
Només, ulls.

dilluns, 26 de juliol del 2010

Esguards riallers


És la vostra mirada
creadora dels colors
que cada dia acotxa la vida.

Suau carícia
de profunditat clara i ferma.
Com rialla entremaliada
dels infants.

miralls de tu

miralls de tu, que quan et miro,
se'n va sencera la tristesa
i tinc una galàxia al fons de l'iris
d'on neixeran mil móns possibles...
.

(seguint totes les mirades)

Mirar-te els ulls

Mirar-te els ulls
esdevé un màgic tresor.
Somriure sempre.

(seguint i seguint el poema de la Carme)

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons