divendres, 15 de gener del 2010

Alícia - Carme


No semblava pas  que tingués  20  anys,  l’Alícia,   era  menudeta  i tenia  un  no sé  què  que li donava un aire  de nena.    No ho semblava  ni físicament  ni  tampoc  psicològicament.

No  estudiava  gaire,  ni treballava,  havia  deixat  el batxillerat  sense acabar  i ara  intentava  fer  un  Cicle  Formatiu   de  Tècnic en conducció d'activitats físiques i esportives en el medi natural sense cap mena d’entusiasme.

Però  això  tampoc   era  massa problema,   la majoria  de companys  tenien la mateixa  falta  d’entusiasme  que ella.  El problema  és que   en comptes  de  relacionar-se  amb  els nois  i noies de la seva  edat,  preferia sempre estar  amb  els pares,  avis,  tietes  i cosins i cosines.  Va  passar la nit  de cap d’any  a casa  la seva tieta,  que  la va convidar  una vegada més  a   la  seva  casa    de  la platja, sense  ni trobar  a faltar  el  que li tocaria  a la seva  edat.  Ballar  total  la nit,  o no,  però  amb  els  seus  amics  i amigues.


Després  de  Cap  d'any   va tornar  cap a casa  seva  en  cotxe  de línia,  i  aquest  va ser  un  dels  moments,    un dels  molts moments  en els  quals se  sentia  trista,  es va  posar  al  fons  de  tot  del cotxe  i amb  el cap repenjat  al vidre  de la finestra  v a començar  a plorar  en silenci.  Quan  se'n  va  adonar  l'autocar  era  buit i  un noi  jove  que  devia  ser  el conductor  li  tocava  suaument  l'espatlla  dient:


-  Ja  hem arribat...  ah! pensava  que dormies!  què  et  passa?   puc  ajudar-te  en  alguna cosa?



Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons