dilluns, 18 de juliol del 2011

Fora d'horari

A l'alba o al capvespre.
L'horari era precís.
Sempre amb llum natural.
Tan fàcil com tallar el matí,
tan lògic com avançar la nit.
Dos cops al dia, i la resta
repetir-te que ells són els altres.
Que tu mai no seràs l'altre
als colgats oblidats
per tants atzucacs anònims.
D'horabaixa o de matinada.
Fora d'horari,
no era ben vist.

(Seguint Zel)

colgats



L’ossada malmesa, enterrada, obscurament ignorada
s’estremeix, dolguda.
Tants anys, i encara és en terra de ningú, colgada
no pas sola, però vençuda.

Anys obscurs d’obligats oblits no han malmès l’esperança
dels fills, dels néts.
Càvecs, pales i moltes ungles han sagnat per canviar l’estança
dels perduts, que jeuen sols i freds.

Amb una nova pàtria, potser en un dia de bonança
recolliran amorosament, plorant versets d’amor
l’enyorat perdut, i en llevar la terra
el primer que veuran serà una mà erta, al cel estesa.


(seguint Deo, i en memòria dels vençuts)

Poètica pacífica, de deomises

[intentant seguir la Isabel i en commemoració del 75è aniversari del començament de la Vergonya]


Fotografia d'Agustí Centelles

Als caiguts per defensar la terra i la causa justa.
Ara i sempre.



Lluitarem contra
La guerra i la vergonya
Amb poesia,
Donant la pau als llavis;
Al mort, la sepultura.



d.

Poesia




Si la vida no s'atura
i el sol té encara foc,
si el fil fa costura,
i el poema vol mots.

Salvarem l'escriptura,
cada signe amb un so
i cantarem una sura
generant la cançó.

Somniarem veus llunyanes
i silencis rimats
per musicar les paraules
que ens perfumen el món.

Cada estrofa, un ritme.
Cada vers, tros d'un tot.
Cada punt, canvi de torn.

Poesia que explica
ginys del cap i del cor.
Poesia per viure una mica millor.


Volen els mots



Volen els mots
com estels lligats a terra.

La literatura continua
si la vida no s'atura.

La ploma omple la vida,
el que et passa n'és el tinter.

A vegades el plaer és alhora goig,
tant com el goig és plaer.

[seguint zel]

Legítima victòria, de deomises

[intentant seguir la zel i en commemoració del 75è aniversari del començament de la Vergonya]

Fotografia d'Agustí Centelles

Als caiguts per defensar la terra i la causa justa.
Ara i sempre.



Setanta-cinc anys de la primera punyalada.
Però, tanmateix, volen els mots...
Amb una llengua que ens agermana,
En una terra que acull la nostra cultura,
La primigènia veu que mai no ha de callar
Ni oblidar-se. I la sang crida al fons del riu,
I el cadàver insepult roman lligat a la memòria.

Setanta-cinc anys de dur l'odi en la mirada
I encara empassem el bassal de llots
Estranys que són gangrena que emana
De la ferida oberta, el llast de la usura
De manllevar allò que no se sap guanyar
Treballant. I ressona el còndor, que continua viu,
En les temples, mentre reclamem la legítima victòria.



d.

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons